Act 42: Llibre VIII de la República de Plató

Idees principals:

En aquest text l’autor considera dues coses a la ciutat, la temprança abans que la justicia i pensa que s’ha de tractar la temprança abans que la justicia. També expressa que és ridícul ser amo d’un mateix ja que això ens fa esclaus de nosaltres mateixos i cada persona posseeix al seu interior quelcom bo i quelcom dolent.

Títol del text:

La temprança, virtud de la ciutat

Analisi del text:

En aquest fragment del capítol VIII del llibre IV de la República de Plató, l’autor, per mitjà d’un diàleg entre Sócrates i Glaucó, parla sobre la temprança i la justicia, termes que s’han de considerar en una ciutat. Expressa que s’ha de trobar abans la temprança que la justicia perque comporta concordia i armonia ja que és un ordre i actúa com a dominant dels postres desitjos, els controla, i sense aquesta no seriam amos de nosaltres mateixos. També Plató pensa que és absurd ser amo d’un mateix perquè això mateix ens fa esclaus de nosaltres mateixos. Independentment del que predomini en el nostre interior som elogiats, considerats amos de nosaltres mateixos, si el que predomina és bo, o considerats inferios a nosaltres quan predomina ho dolent. Al final del fragment l’autor diu que a la ciutat hi ha de tot, quan predomina quelcom bo la ciutat és considerada temperada i mestressa de si mateixa.

Comparació del text:

Aquest fragment es pot comparar amb la teoria de l’ànima de Plató, l’autor identifica les parts de l’ànima amb les parts de l’estat, de la ciutat. Diu que és necesaria la justicia, aquesta virtud la realitza una part de l’estat i a l’hora la tenim a l’ànima.

Act 41: Ciènca (episteme) i opinió (dóxa)

Idees del text:

En aquest diàleg Plató afirma que els veritables filòsofs són els que tenen la veritat, els que són capaços d’acollir la anturalesa de la bellesa però que hi ha pocs. Diu que el que reconeix una cosa com a bonica però no coneix la bellesa, només opina, però qui pot conéixer els objectes que participen en ella i contemplar-la si, posseeix el saber.

Títol del text:

Els que opinen i els savis.

Anàlisi del text:

En haches diàleg entre Sócrates i Glaucó de l’època de la maduresa de Plató del llibre V de la República , l’autor es pregunta qui són els veritables filòsofs, qui posseix el saber i qui l’opinió. En la segona intervenció explica que els veritables filòsofs són capaços de contemplar la veritat/pensament intuitiu), de contemplar la bellesa en si, i que els que poden verure les coses boniques(aparences) per mitjà dels sentits, però en el seu pensament no posseeixen la idea de bellesa no poden compartir idees, no són filòsofs. Més endavant diu que hi ha pocs filòsofs , que poca gent por arribar a conéixer la bellesa.

Comparació del text:

Aquest text es pot comparar amb la teoria del filòsof Sócrates. Haches, creu que s’ha d’arribar a un coneixement objectiu i universal, és a dir, que sigui per a tothom el mateix. També es pot comparar amb els sofistas, Protàgores o Gòrgies, que defensen que el coneixement és relatiu, depen de cada persona, perque per algú una cosa pot se polenta però potser a un altre li beneficia.

Act 40: Crítica a la teoria de les idees en la seva formulació dogmàtica

Idees principals:

En aquesta autocrítica de Plató representada per un diàleg entre Sócrates i Parmènides ,Parmènides pregunta si hi semblances diferents, diferents a les que ells tenen, Sócrates contesta que si, Parmenides torna a preguntar que si de ideees en si hi ha diferents, Sócrates ho torna a afirmar, però Sòcrates no pot afirmar que hi ha diferents idees de l’home.

Títol del text:

Separació de les idees.

Anàlisi del text:

Haches diàleg de Plató entre Parmènides i Sócrates, pertany a la seva època de la vellesa on es dedica a fer diàlegs crítics de la seva filosofia. En haches, els protagonistas són Parmènides que representa el Plató vell i Sócrates que representa el Plató madur. Parmènides pregunta a Sócrates si pensa que hi ha una distinció entre les idees en si, les coses que participen en elles i que si hi ha semblances diferents a les que ells tenen. Sócrates ho afirmava. Parmènides torna a preguntar si també hi ha diferents concepcions de la bellesa, justicia etc.. Sócrates també respon que si. Parmènides pregunta si hi ha una idea separada de l’home i fa dubtar a Sócrates.

Comparació del text:

El text té relació amb la teoria de les idees de Plató. Aquesta teoria explica que hi ha cuatre tipus d’idees, les lògiques, les estètiques i ètiques. En la següent època de Plató, introdueix el concepte de les idees de les coses., les quals critica en la seva època de la vellesa. Les idees de Plató es poden comparar amb l’ésser de Parmènides.

Act 39: El mite de la caverna

El mite de la caverna es la més coneguda de les al·legories de Plató, es troba dins el llibre de La República i la va crear per explicar la seva teoria de les idees. Els protagonistas són dos homes que estan presoners en una caverna des del seu naixement, lligats de cap i coll sense poder girar-se ni mirar als costats. Això representa que no tenen llibertat, pensen una sèrie de coses perque no tenen l’oportunitat de surtir de la caverna per descubrir-ne d’altres. A dins veuen ombres projectades pel foc que pensen que són reals, aquest foc representa el sol,i el sol representa la raó i les ombres són còpies imperfectes de la realitat. Aquesta realitat es troba fora de la caverna(món intel·ligible) però els presoners pensen que ells viuen en la realitat a dins(món sensible). Al final un dels homes s’adona que pot treure’s les cadenes i surtir, quan surt, la llum el cega, ha d’anar buscant les ombres, que són aparences i els reflexos perque per a ell són la realitat sensible perque sempre le han vist, fins que es va acostumant i coneix el que vertaderament és la realitat, la natura, els objectes reals…

Act 38: La naturalesa de les idees

Idees principals:

En aquest diàleg entre Cebes i Sòcrates els dos arriben a la conclusió que la realitat en si mateixa, és a dir, les idees són sempre inmutables. Les idees són immutables, eternes, duren per sempre, i també necesàries.

Títol del text:

Idees eternes

Anàlisi del text:

El text pertany a la obra de Plató, Fedó. Fedó és un dels diàlegs més importants de l’època de maduresa de Plató la immortalitat de l’ànima és el seu tema principal. Aquesta època es caracteritza per l’ús dels diàlegs, dogmàtics i el protagonista és sempre és Sòcrates el qual, exposa les teories de Plató, el representa. En aquest fragment dialoguen Socràtes i Cebes i debaten sobre la immutabilitat de la realitat en si, de la realitat objectiva, de les idees. Mitjançant una sèrie de preguntes formulades per Sòcrates i una sèrie de respostes proposades per Cebes arriben a la conclusió de que les idees és quelcom immutable, necessari i etern.

Comparació del text:

Aquest text es pot comparar amb les teories relativistes dels sofistas. Aquests afirmen que no es pot arribar de cap manera a la realitat,en si no existeix la realitat (nihilismo), no com Plató, aquests també pensen que és una cosa subjectiva, Plató defensa que les idees han de ser objectives i universals. Parmènides i la seva teoria sobre l’ésser tenen les mateixes característiques que la teoria de Plató.

Act 37: La ignorància socràtica

Idees principals:

En aquest text de Plató sobre l’ignorància socràtica, tenim com a tema principal que els socratics no són tan savis com ells crecen ja que no coneixen les seves limitacions. També parla de la calúmnia i utilitza la ironia socràtica.

Títol del text:

No és savi qui sap totes les coses

Anàlisi del text :

En aquest fragment de Plató, el filòsof idealitza a un altre filòsof, Sócrates. Culpen a aquest i vol explicar perquè el déu Apolo diu que ell és el més savi. Però ell es considerava savi, amant de la saviesa. Sócrates és més savi que no l’altre perquè es concient de les seves limitacions i l’altre en canvi no, l’altre pensa que sap però no en sap. Sócrates va ser sincer i per aquest motio va perdre amics.

Comparació del text:

Podem comparar aquestes afirmacions de Plató amb el mètode sofista. Els sofistas pensen que el més savi és el que més en sap, el que té més coneixement independentment de que conegui o no les seves limitacions. A més con defensen el relativisme penses que es relatiu el que una persona sigui savia o no, depent del punt de vista de cada persona.

Act 36: Similituds i diferències

Empedocles, Anaxàgores, Demcòcrit i Leucip(anatomistes)

Aquests filósofs tenien diferents idees sobre el principi de totes les coses. Empèdocles afirmava que l’ésser erardó i que està format per 4 elements, l’aire el foc la terra i l’aigua, els quals són la base de tot, per haches motiu no hi ha buit. També defensava l’amor i odi com a motors del món, és a dir, l’amor inicualment es troba en l’esser i això li comporta estabilitat, però pot aparèixer l’odi, que corromp, que ens corrromp. També Anaxàgores creia en una mena d’amor, pero intelectual, que l’organització del cosmos impulsa. Anaxàgores també pensa que les coses no tenen origen ni fi, al igual que Empèdocles, també creu que els èssers es componen d’unes llavors(homeomeries) i tots els éssers tenen la mateixa composició, aquestes homeomeries són eternes i poden dividir-se infinitament. En canvi els atomistes defensen que l’origen dels éssers no para, que els àtoms que els omponen sempre es mouen i són infinits, d’aquesta manera s’orifina i es configura el món.Defensen que i ha buit perquè els atoms es mouen en ell.

Empedocles ,Anaxàgores, Demòcrit, Leucip

Idees principals:

Aquest text parla de l’esser, un ésser únic i etern, no mor. És present continu , és ara mateix, no té origen perque no pot nèixer res d’allò, només allò mateix. No es pot crear ni destruir-se simplement és o no és. Segueix la via de la veritat com a la l’única que es pot seguir.

Títol del text:

L’esser i el no-ésser

Anàlisi del text

En haches text de parmènides podem observar com expressa el que pensa seguint la via de la veritat. Diu que tot ens mostra, és a dir, que podem observar, que l’ésser no ha estat engendrat, que no mor, és etern, únic i està en present continu, també és vencer, és a dir, homogeni, no hi ha més aquí ni menys allí i no es pot dividir. També afirma que no té origen perque no en pot néixer res d’una altra cosa, només pot néixer res d’una altra cosa, només pot néixer d’allò allò mateix per això diu que ni ha nascut del no res, ha de ser no res.Hi ha diferents vies però les que no es poden expressar o són impensables no són de veritat. En conclusió, l’esser és o no és.

Comparació del text

Podem comparar a Parménides amb les tesis d’Heràclit. La primera gran diferència entre els dos filòsofs és l’origen, Heraclit té un arkhé, el foc, del foc sorgeix tot i en el foc tot es destrueix, en canvi Parmènides sosté que l’esser és etern i noté origen, no existeix el naixement ni tampoc la destrucció.També afirma Parmènides que l’ésser no canvia, només hi ha un, per l’altra banda Heràclit pensa que està en canvi continu i que cambia per una raó.

Act 34: Heràclit d'Efes i Parmènides d'Elea

1) Text d'Heràclit

Títol del text:

El foc com a principi i fi.

Idees principals:

En aquest text Heràclit defensa que hi ha un ordre, el mateix per a tothom, que no ha estat creat per ningú. Aquest ordre és el foc i s'encen o s'apaga segons la raó universal.

Anàlisi del text:

En aquest fragment d'Heràclit podem observar la seva teoria, el monime dinàmic en el que afirma com bé diu el text, que l'arkhé és el foc, '' el foc sempre viu'', és a dir, és una realitat, però canvia, està sotmesa a canvi, es pot encendr o apagar segons meura, és a dir, la raó universal la qual segons l'autor no canvia. També afirma que l'ordre del món és el mateix per a tothom i ningú la creat ja que pensa que del foc sorgeix tot i després es destrueix.

2)Text de Parmènides

Títol del text:

L'única via, la de la veritat

Idees princials:

En aquest text Parmenides vol deixar clar que s'ha de seguir la via de la veritat, que qualsevol altre via, en aquest cas la de l'opinió, ens fa cometre errors, per això la critica.

Analisi del text:

Parmènides en aquest text vol expressar i alhora criticar. Relaciona els conceptes de llenguatge i pensament amb la realitat, ser és pensar i es pot i no es pot expressar, ésser i no ésser. Defensa la via de la veritat com a única via ja que la via de l'opinió no es fiable perque es basa en el món sensible, en aparences que ens poden confondre i fer que ens equivoquem. Per això diu que els que segueixen la via de l'opinió són cecs ja que confonen l'ésser i el no ésser. D'aquesta manera si es vol conèixer la veritat universal s'ha de seguir la via de la vertiat.

Comparació:

Els dos textos de diferent autors defensen teories monistes, però amb importants diferències. Heáclit s'oposa a Parmènides i defensa que només existeix una realitat que está en canvi continu, en canvi Parmènides sosté que l'ésser i la raó no estan sotmeses a canvis. També tenen diferents conceptes sobre l'origen dels éssers, Heràclit pensa que l'arkhé és el foc, del que sorgeix tot i després es destrueix, però per a Parmènides lésser és etern, no té naixemnt ni destrucció perquè del no res no en pot sortir res.

Act 33: Anaximandre de Milet

"D'allà d'on ve el naixement als éssers, allà troben també la seva
destrucció segons la necessitat. És com si es paguessin mútues
retribucions i penes per la seva injusícia,segons l'ordre del temps."

Títol del text:

Principi i fi, l'àpeiron.

Idees principals:

En aquest text Anaximandre vol transmetre la idea de que tot sorgeix d'una mateixa cosa, el seu arkhé és l'àpeiron, i en aquesta mateixa cosa tot el que ha nascut es destrueix i tot guarda relació amb la justícia, la moral, les penes i retribucions.

Anàlisi del text:

Aquest és un fragment presocràtic d'Anaximandre de Milet en el que afirma i defensa que els éssers neixen i es destrueixen al mateix lloc, és a dir, sorgeixen de l'àpeiron, l'arkhé de l'autor, l'origen i la destrucció de tot la podem trobar a l'àpeiron, delimitat sorgeix i delimitat torna. També parla de la justícia, la moral, quan es refereix a penes i retribucions, amb el temps tenim el que ens mereixem, el que en pertoca.

Comparació del text:

Aquest text el podem comparar amb un altre autor com és Tales de Milet, és un autor monista com Anaximandre però tenen diferents teories, diferents arkhés. Mentres que Anaximandre defensa que l'àpeiron és el principi i fi de tot, Tales afirma que tot neix i es destrueix a partir de l'aigua.

2n de batxillerat: Història de la filosofia

Comencem un altre curs més ple de preguntes i amb poques respostes. No sabem si obtindrem respostes per a tot el que volem saber però si podem tenir pel cert que aprendrem molt dels nombrosos i importants filòsofs que estudiarem. Encara que no compartim idees amb alguns, de tots es pot aprendre alguna cosa important per a la vida, tots ens poden fer pensar i reflexionar dia a dia, i això és l'important, que no siguem uns ignorants, que disfrutem preguntant-nos coses i intentem trobar totes les respostes possibles per estar més a prop del conèixement i la veritat.

Amb plantilla nova, aquest bloc torna a actualitzar-se! Ànims a tots!

Última entrada del curs!

Aquesta serà l'última entrada d'aquest bloc i del de tots els meus companys ja que ja estem acabant el curs i per tant acaba també aquesta assignatura, encara que només és per uns mesos. Es pot dir que acaba l'assignatura però la filosofia ens acompanya dia rere dia a les nostres vides encara que no ens adonem. Però sobretot aquest estiu la tindrem present perque la hem estudiat de ben aprop. Ha estat un bon any ple d'esperiències noves que espero que millorin el pròxim curs si es pot. Encara que sigui una mica aviat us desitjo que passeu uns bones vacances!

Act 32: Definicions tema 10

>Virtut: ‘’Excel·lència’’, la capacitat de sobresortir, fet que dona un cert poder al virtuós.

>Intel·lectualisme moral: És la posició filosòfica que defensava Sòcrates, i identifica la saviesa amb la virtut.

>Eudonisme: Teoria que defensa d'Aristòtil que identifica el bé moral amb la felicitat o capacitat d'autorealitzar-se.

>Hedonisme: Teoria que identifica el bé moral amb el plaer.(Epicur)

>Felicitat (Aristòtica): La felicitat s'identifica amb la activitat intel·lectual.

>Virtut moral (Aristòtil):És el terme mitjà entre dos extrems: l'un per defecte i l'altre per excés.

>Apatia (estoics): És la capacitat de no sentir dolor, de fer-se insensible per assolir la felicitat.

>Simpatia: Capacitat de posar-se en el lloc de qualsevol altre (empàtica).

>Utilitarisme: Teoria que té com objectiu ètic aconseguir la màxima felicitat per al major nombre de persones.

>Aritmètica dels plaers: El plaer es pot mesurar ja que tots els plaers són iguals en qualitat i es poden comparar amb diferents persones per arribar al màxim plaer.

>Ètica deontològica: Es planteja que la moral s'ha de basar en el deure i no en la finalitat.

>Imperatiu hipotètic: Imperatiu que obliga només a les persones que volen aconseguir un fi,l’acció expressada en l’ordre és un mitjà per aconseguir el fi, consells d’una raó prudencial o calculadora, no ordres morals.

>Imperatiu categòric: Imperatius que obliguen de forma universal.i incondicional, mana sense condicions, sense prometre res a canvi, ordres morals.Fes A!

>Dignitat humana: Els éssers humans han de ser tractats com un fí no com un mitjà.

>Intuïcionisme dels valors: Els valors no es capten per mitjà de la raó o dels sentits, sinó per mitjà d’una intuició emocional.

Act 31: Presentació tema 11.

La construcció filosòfica de la ciutadania

View more presentations from elenaruiz14.

La ciutadania

He volgut fer una petita introducció del que és la ciutadania posant aquest video on queda molt clar el que es vol dir.

Act 30: Comentari pàgina 197

Idees principals

Aquest text explica que hem de conèixer els nostres desitjos, rebutjar el que ens provoqui dolor perquè ens treu la felicitat. El plaer per a les persones és el més important però per aconseguir un plaer a vegades hem de patir molt, això vol dir que no to el patiment és dolent i hem de calcular el que ens convé.

Títol

Felicitat calculada

Anàlisi del text

Aquest text d’Epicur ens diu a la primera frase, que hem de fer tot el possible per tenir salut, ja que amb això s’arriba a la felicitat i per aquest motiu,hem d’evitar el dolor. Nosaltres tenim al plaer com el primer segons l’epicureisme. A la següent frase ens diu que a vegades fugim dels plaers perquè per aconseguir-los hem de patir, hi ha cops que necessitem el dolor per aconseguir arribar a ser feliços i fins i tot aquesta felicitat pot ser més gran quan portem un temps patint. Per això l’autor del text diu que no s’han d’evitar tots els dolors. A la última frase ens diu que hem de calcular els patiments i les accions considerant el que ens convé.

Comparació

Els text que tenim davant és epicureista i el podem comparar amb altres concepcions de la felicitat com l’hedonisme o el cinisme. Els hedonistes pensen que sense la intel·ligència no podem ser feliços, ja que és la que calcula els mitjans més adequats per aconseguir el màxim plaer possible, molt semblant al que pensen els epicureistes. En canvi els cínics pensen que la felicitat consisteix en la llibertat radical i només podem aconseguir ser feliços mitjançant l’ascetisme i l’autodomini.

Aquí he posat la primera part de tres, que parlen sobre la vida d'Epicur i la seva concepció de la felicitat explicada d'una manera molt actual amb gent d'avui dia.

Aquí deixo els links de la segona i la tercera part del documental.
SEGONA PART
TERCERA PART

Act 29: Com concebries la teva felicitat?

Hi ha moltes formes de concebre la felicitat i totes diferents en cada persona. Però totes tenen clar que la volen aconseguir, sigui quina sigui i de la manera que sigui. Jo personalment penso que arribaria a la felicitat amb no gaires coses. Es poden tenir bastants maneres d’aconseguir ser feliç momentàniament ,com per exemple el plaer de menjar algunes coses hem pot fer feliç, però no es pot comparar amb la felicitat que tindria si aproves el carnet de moto, que ara per ara és una de les coses que més desitjo. Si parlem de la felicitat en un futur podria plantejar-me altres aspectes com els amics, que són molt importants i m’agradaria conservar-los per tal de ser feliç. Al igual que la família, que és un be que moltes vegades no valorem però que sense ells les coses serien diferents

.