Act 53:És el nostre món el millor dels mons?

Nosaltres només coneixem un món, en el que vivim, per això aquesta pregunta podria ser difícil de contestar ja que per fer-ho no podríem fer comparacions amb altres mons. El primer que he s’ha de dir és que aquest món no és perfecte, això és com afirmar que hi poden haver mons millors. Potser per les circumstàncies i per la nostra manera de ser és impossible viure de manera millor, però si tots féssim una mica el món milloraria. Si existís un món a part de la Terra en el qual hi hagués vida i fos millor que el nostre, segur que no hi hauria éssers humans, ja que aquests són els culpables de la majoria de coses dolentes que passen, assassinats, destrossen la natura, fan guerres... En conclusió, penso que aquest no és el millor dels mons possibles, sempre es pot millorar i moltes coses es poden evitar.

Idees principals:

En aquest text l’autor expressa la idea que podem entendre clarament una cosa sense una altra encara que siguin diferents i no es sàpiga quina és la seva potència. També es parla de l’existència del jo, un ésser pensant, que està unit a un cos però podria no estar-ho.

Títol del text:

Dualisme separat.

Anàlisi del text:

Aquest text titulat Relació entre ment i cos ,pertany al número sis de les Meditacions Metafísiques del filòsof modern Descartes. L’autor afirma que totes les coses que entén són creades per Déu, per això entenent aquestes coses, que són diferents a les altres, en té prou ja que es troben separades i no importa qui faci la separació. Més endavant Descartes parla sobre el dualisme de l’ànima i l’existència del jo, un ésser pensant i res més pertany a la seva naturalesa. Aquest ésser pensant té uns lligams molt forts amb un cos, però aquest té una idea diferent a la de l’ésser pensant, el cos és no pensant, és una substància extensa, i el jo pot existir sense aquest.

Comparació del text:

Altres filòsofs al llar de la història han exposat les seves teories sobre aquest dualisme entre cos i ànima. Plató, al igual que Descartes, defensa que aquestes dues substàncies diferents es troben separades, l’ànima pot existir sense estar dins del cos. En cavi, Aristòtil defensa que aquestes dues parts es troben juntes.

09 Cos I Ment

View more

Act 51: El jo com a substància pensat i la qüestió de l'ànima

Idees principals:

En aquest text Descartes parla sobre l’ànima i el jo, les quals són substàncies que formen part de la substància pensant, aquesta, no necessita el cos per existir, és a dir, la substància externa. És possible plantejar-se l’existència de tot però no del jo, perquè plantejar i dubtar sobre alguna cosa és només possible quan aquesta cosa existeix.

Títol del text:

Independència del jo i l’ànima.

Anàlisi del text:

Aquest fragment pertany a la quarta part del Discurs del Mètode de Descartes. L’autor comença parlant del jo, fos quina fos en la situació que es trobés el jo, el jo era present, és a dir, existeix. Dubtar vol dir i pensar, i pensar per a Descartes és existir, es pot dubtar de moltes coses, però de l’única cosa que no es pot dubtar és de que dubto, és a dir, que penso(cogito) i a l’hora existeixo. L’ànima, com el jo, existeix independentment del cos, no necessiten res per existir, el jo sempre serà el jo.

Comparació del text:

Descartes defensa que l’ànima i el jo, són independents al cos i a qualsevol altra substància extensa. Plató, filòsof antic, defensa el mateix però d’altres maneres, defensa la unió accidental entre ànima i cos, també afirma que l’ànima és eterna, immortal, i els cossos no, per això són independents.

Act 50: Els cossos són tal i com els percebem?

Descartes es planteja aquesta qüestió a l’hora de crear la demostració de l’existència dels cossos. Els cossos existeixen, però no són iguals per a tothom, és molt relatiu. Hi ha molts punts de vista, cada persona percep una cosa diferent de la mateixa cosa. Això no està refutant que els cossos són tal i com els percebem. Jo penso que si, que realment els cossos per a mi són com els veig, sento, oloro... Per a altres persones seran diferents que per a mi, però també els estaran perceben tal i com són. Per a cada persona diferents, cada persona té la seva pròpia realitat en aquest sentit, no podem pretendre fer veure a algú la mateixa cosa tal i com la veu un mateix, és impossible, depèn de molts factors que percebem les coses d’una o una altra manera.

Act 49: Una altra formulació del cogito

Idees principals:

En aquest text es planteja el principi de la filosofia a partir del cogito però introdueix també el concepte del cos, juntament amb el poder que Déu exerceix sobre nosaltres. Es pregunta si es Déu qui posa els pensaments en la ment i afirma que existeix un Déu en

ganyador el qual pot enganyar sobre molts temes però mai pot enganyar a ningú sobre l’existència del jo.

Títol del text:

Déu no és un total enganyador.

Anàlisi del text

Aquest text de Descartes pertany a les Meditacions Metafís

iques, concretament a la segona. En aquesta explica la primera veritat, el principi de la filosofia a partir del cogito. L’autor es planteja si Déu és el que posa a les nostres ments les idees, els dubtes,

pensaments incerts… Creu que no és necessari que ho fagi Déu ja que potser ell és capaç de fer-ho per si mateix. Després relaciona els pensaments amb el cos i es planteja si pot viure sense ell, i això no queda demostrat. El jo sempre es manté, és una ment, encara que

no hi hagi res, sempre està el món. Després explica que hi ha un Déu enganyador, o un geni maligne, el qual és molt poderós i empra la seva capacitat per enganyar-li, però per molt que enganyi, no l’enganyarà respecte l’afirmació de que el jo existeix.

Comparació del text

Aquesta teoria sobre el dualisme ment i cos relacionat amb Déu, la

podem comparar amb algun filòsof medieval com Sant Anselm, Sant Agustí.. Tots aquests defensen que Déu existeix i és el creador de tot, ell posa en nosaltres idees, ens posa el pensament.

Act 48: Distinció entre el somni i la vigília

Idees principals:

En aquest text l’autor parla sobre el dubte mitjançant el mètode cartesià, per mitjà del dubte s’arriba a l’evidència, allò indubtable. Crea exemples de confusions entre els somnis de la realitat, crea dubtes, dubtes sobre el coneixement sensible i sobre la realitat, que fan difícil arribar

a l’evidència.

Títol del text:

Tot és dubtós.

Anàlisi del text:

Aquest text pertany a la primera part de la Meditacions Metafísiques de l’autor modern Descartes. Es pot apreciar el mètode que utilitza Descartes per arribar al coneixement de les coses, és el dubte metòdic. Descartes vol arribar a allò indubtable. Comença descrivint el que sent per mitjà del món sensible, dels sentits. Aquests sentits poden ser enganyosos, podem pensar que són el que no són. Al enganyar-nos un cop, és molt probable que ens tornin a enganyar, per això no ens podem fiar d’ells, hem de dubtar del que ens arriba d’aquest món. Més endavant el filòsof presenta el dubte sobre la realitat, la realitat també és dubtosa. Quan estem dormint, somiem, i al somiar pensem que el que estem sentint és la realitat, per això ens confonen.

Comparació

Per a comparar aquesta teoria podem remuntar-nos a l’època antiga on els empiristes defensaven que per mitjà del món sensible, l’experiència sensible, es podia arribar a la veritat.

Act 47: Les regles del mètode

Idees principals:

El text ens presenta el mètode cartesià pel seu autor, per arribar a la certesa i a la veritat d’allò que es presenta com el que és. El mètode es basa en quatre regles per arribar al seu objectiu, allò indubtable.

Títol del text:

Camí fins l'evidència

Anàlisi del text:

Aquest text pertany al Discurs del Mètode de Descartes, és un pròleg introductiu de tres llibres científics, Diòptrica, Meteors i Geometria. El seu mètode per arribar al coneixement de la veritat, és a dir, distingir alguna cosa incerta, enganyosa, falsa, de la veritat, consisteix en unes regles que s'han de seguir per tal de tenir fiabilitat. En el primer, l'evidència, captem alguna cosa del món sensible però no ens hem de precipitar per donar-la per certa encara que es presenti de forma clara i distinta, hem de fer una anàlisi de les parts on ho dividirem en allò simple i allò complex. En la tercera part es farà mitjançant un mètode ascendent, una síntesi, és a dir, passarem d'allò més senzill a allò més complex.Per últim farem una revisió i enumeració que consistirà en revisar l’anàlisi i la síntesi. Després de totes aquestes parts arribarem a l'objectiu.

Comparació del text:

Aquest mètode es podria comparar amb un mètode que utilitza Plató per arribar a la veritat. Aquest, es divideix en quatre parts, la creença, la conjetura, el pensament discursiu i el pensament intuitiu. En la primera regla de Descartes, també s'utilitza la intuició, en l'evidència.

Act 46: El temps va ser creat amb el món

Idees principals:

En aquest text el tema principal és el temps. No ens podem preguntar que hi havia abans de Déu o a que es dedicava, que és el que feia , perquè no hi havia res, ell és el creador del temps. Déu és etern i sempre el mateix i el seu avui és l’eternitat.

Títol del text:

Sense Déu no hi ha temps

Anàlisis del text:

Aquest text que forma part del llibre de les Confessions, escrit per Sant Agustí, parla sobre Déu i els homes en el temps. A la primera frase Sant agustí diu que pot haver gent que es qüestioni perquè va passar tant de temps abans que es creés tot, i dins de tot està el temps, que és criatura, és a dir, neix. A continuació diu que això no es pot formular ja que no existia res abans que Déu. Déu va crear el temps i per aquest motiu no ens podem preguntar que feia quan no hi havia temps ja que no existia. Déu sempre ha estat present i estarà, és immortal, és etern. En canvi els nostres anys venen i van, Déu és sempre el mateix i el seu avui és l’eternitat.

Comparació de text:

La teoria de Sant Agustí en la qual defensa que Déu va crear tot, pot ser comparada amb la de Parmènides per exemple, aquest filòsof antic defensa que del no-res no en pot sorgir res. Heràclit en comptes d’afirmar l’existència de Déu, afirma l’existència d’un logos, una raó universal la qual ens fa fer les coses que fem. Altres filòsofs medievals com Sant Anselm, també defensen l’existència d’un Déu creador encara que amb diferents teories.

AGUSTÍ D'HIPONA

View more presentations from estrellafilosofia

Act 45: Argument ontològic de Sant Anselm de Canterbury

Sant Anselm era un filòsof de l’època de la filosofia medieval, va viure entre els segles XI-XII. Era també teòleg i és famós per l’argument ontològic, anomenat així per Kant posteriorment, el qual és a favor de l’existència de Déu. Es basa en afirmacions com la de que Déu és l’ésser major sobre el qual res no pot ser pensat i existeix necessàriament. Ha d’existir perquè ha d’haver un ésser per damunt de tots, és necessari. El teòleg fa un raonament el qual es basa en que si es dubta sobre l’existència d’una cosa és que existeix. Per a ell existir és més perfecte que no existir i com que Déu té un poder diví i és el màxim que es pot pensar, ha de ser perfecte i per això existeix, no pot no existir.

Act 44: Cartes a Meneceu

Idees principals:

En aquest text, el tema principal és la felicitat. Filosofar és necessari per ser feliç i no hi ha edat per fer-ho. També parla de la mort a la qual no hem de tenir por ha que quan ella és present, nosaltres no existim. Epicur també parla dels diferents plaers els quals són necessaris per a l’ànima i la salut del cos i que aquests han d’estar mesurats, i contra menys necessitem amb menys ens conformem. Els plaers es basen en no sentir dolor i hem d’aprendre a viure com els déus, ja que són autosuficients.

Títol del text:

Filosofar és ser feliç.

Anàlisi del text:

Aquesta és una carta escrita pel filòsof Epicur tracta la qüestió de la època, va dirigida a Meneceu. Al primer paràgraf l’autor afirma que tots podem ser filòsofs, no hi ha ni una edat per començar ni tampoc per acabar ja que filosofar és assolit la salut de l’ànima, és com la medicina de l’ànima, ser feliç, i per això no hi ha edat. Al segon paràgraf l’autor compara filosofar amb la felicitat, filosofar és ser feliç. Aquell que no ha començat a filosofar, encara no ha arribat a la felicitat, i la persona que ja no filosofa, fuig de ser feliç. La felicitat és el grau màxim, qui és feliç ho té tot i qui no ho és, fa tot el possible per arribar a ser-ho. Al tercer paràgraf considera l’existència d’una divinitat, d’un déu, però no té una altra forma de concebre aquest tema, la gent té unes opinions les quals l’autor considera suposicions falses. La gent pensa que els déus són els responsables de les coses dolentes i bones que i passen però Epicur pensa que els déus són autosuficients es preocupen només per ells, són feliços. En el tercer paràgraf parla de la mort. Considera que no hem de tenir por , que qui tem a la mort és un estúpid ja que quan estem vius la mort no hi és i quan està la mort, nosaltres ja no hi som. Per això els savis ni rebutgen viure ni tenen por de no viure, donen més importància a la qualitat del plaers i no a la quantitat. Al següent paràgraf Epicur tracta d’estúpids als qui priven als joves de viure i als qui priven als vells de morir, i considera que viure bé i morir bé és el mateix. Als següents paràgrafs parla de que el factor no ens pertany del tot, però no podem viure esperant que ens morirem ni tampoc pensant que no passarà. Mes endavant parla dels diferents desitjos naturals i vans. Els desitjos naturals són indispensables per arribar a la felicitat i hem de coneixe’ls perquè estan relacionats amb la salut del cos i la tranquil·litat de l’ànima. Quan posseïm els desitjos, l’anima està tranquil·la i no busca res més, però quan no els posseïm l’anima està amb la necessitat de ser omplerta. Al següent paràgraf també fa referència als plaers, els quals a vegades rebutgem pel simple fet que els precedeix una incomoditat i també hi ha certs dolors que escollim perquè ens proporcionaran un plaer més gran. Per això hem de saber jutjar amb la mesura adequada el bé i el mal. L’autosuficiència és un gran bé perquè si posseïm poc, poc per nosaltres és suficient, la naturalesa ens proporciona allò suficient, i és difícil d’obtenir allò que és va. Al següent paràgraf parla sobre l’alimentació, si estem acostumat a una alimentació senzilla, serem més emprenedors, i si estem acostumats a una alimentació luxosa estarem en mans de l’atzar. La finalitat no és arribar al plaer sinó no patir, no sentir dolor. El plaer ha de ser moderat i prudent i ha d’estar guiat pel senys. La felicitat va sempre acompanyada de la virtut. Al final Epicur creu que la necessitat és irresponsable i l’atzar inestable, el savi diu que s’ha d’escollir per la raó per tant és millor equivocar-se sent conscient que encertar no sent conscient, s’ha de viure com un dé entre els homes, ja que els déus són autosuficients.

Comparació del text:

Els epicureistes es poden comparar amb per exemple Sòcrates, aquest filòsof identifica la felicitat amb el saber i la virtut, amb el coneixement de les coses s’arriba a la felicitat, en canvi Epicur pensa que tot es basa en els plaers.

Act 43: El moviment i la deducció del 1r motor immobil

Idees principals:

En aquest text, Aristòtil explica l’existència d’un primer motor el qual mou un altra cosa, la qual cosa mou una altra cosa i així successivament. Afirma que el primer motor es mou per si mateix, sense cap altre motor que el mogui.

Títol del text:

Primer motor independent.

Anàlisi del text:

Aquest text forma part del llibre 8è de la Física d’Aristòtil. A la primera línia diu que tot el que és mogut, és mogut per una altra cosa, es pot dir que el motor es mou a través d’una altra cosa o que es mou per si mateix, i si es mou per si mateix ha d’anar abans de l’últim element de la sèrie de moviments o n’està separat per molts elements. A la següent línia posa un exemple i en tren com a conclusió que tot e que es mou és mogut per una altra cosa i cal que hi hagi un primer motor que no sigui mogut per cap altre, ja que no hi pot haver una sèrie infinita de motors perquè no hi hauria d’haver primer ni últim. Per això el primer motor existeix i es mou per ell mateix.

Comparació:

La teoria d’Aristòtil te molta relació amb la del filòsof medieval Sant Tomás, els dos defensaven l’existència d’un primer motor immòbil el qual no és mogut per res . Sobre aquesta teoria d’Aristòtil, Sant Tomás afegeix que aquest primer motor és Déu, el qual ho va crear tot inclòs el moviment. També es pot comparar amb Zenó D’Elea el qual afirma que el moviment no existeix, no és pot arriba d’A a B.

Segon trimestre

Aquí comencen les activitats del segon trimestre! Entre d'altres, coneixerem la filosofia medieval i la moderna. En aquest video estan resumits els aspectes més característics dels filòsofs més importants des de l'Edat Mitjana.