Act 53:És el nostre món el millor dels mons?

Nosaltres només coneixem un món, en el que vivim, per això aquesta pregunta podria ser difícil de contestar ja que per fer-ho no podríem fer comparacions amb altres mons. El primer que he s’ha de dir és que aquest món no és perfecte, això és com afirmar que hi poden haver mons millors. Potser per les circumstàncies i per la nostra manera de ser és impossible viure de manera millor, però si tots féssim una mica el món milloraria. Si existís un món a part de la Terra en el qual hi hagués vida i fos millor que el nostre, segur que no hi hauria éssers humans, ja que aquests són els culpables de la majoria de coses dolentes que passen, assassinats, destrossen la natura, fan guerres... En conclusió, penso que aquest no és el millor dels mons possibles, sempre es pot millorar i moltes coses es poden evitar.

Idees principals:

En aquest text l’autor expressa la idea que podem entendre clarament una cosa sense una altra encara que siguin diferents i no es sàpiga quina és la seva potència. També es parla de l’existència del jo, un ésser pensant, que està unit a un cos però podria no estar-ho.

Títol del text:

Dualisme separat.

Anàlisi del text:

Aquest text titulat Relació entre ment i cos ,pertany al número sis de les Meditacions Metafísiques del filòsof modern Descartes. L’autor afirma que totes les coses que entén són creades per Déu, per això entenent aquestes coses, que són diferents a les altres, en té prou ja que es troben separades i no importa qui faci la separació. Més endavant Descartes parla sobre el dualisme de l’ànima i l’existència del jo, un ésser pensant i res més pertany a la seva naturalesa. Aquest ésser pensant té uns lligams molt forts amb un cos, però aquest té una idea diferent a la de l’ésser pensant, el cos és no pensant, és una substància extensa, i el jo pot existir sense aquest.

Comparació del text:

Altres filòsofs al llar de la història han exposat les seves teories sobre aquest dualisme entre cos i ànima. Plató, al igual que Descartes, defensa que aquestes dues substàncies diferents es troben separades, l’ànima pot existir sense estar dins del cos. En cavi, Aristòtil defensa que aquestes dues parts es troben juntes.

09 Cos I Ment

View more

Act 51: El jo com a substància pensat i la qüestió de l'ànima

Idees principals:

En aquest text Descartes parla sobre l’ànima i el jo, les quals són substàncies que formen part de la substància pensant, aquesta, no necessita el cos per existir, és a dir, la substància externa. És possible plantejar-se l’existència de tot però no del jo, perquè plantejar i dubtar sobre alguna cosa és només possible quan aquesta cosa existeix.

Títol del text:

Independència del jo i l’ànima.

Anàlisi del text:

Aquest fragment pertany a la quarta part del Discurs del Mètode de Descartes. L’autor comença parlant del jo, fos quina fos en la situació que es trobés el jo, el jo era present, és a dir, existeix. Dubtar vol dir i pensar, i pensar per a Descartes és existir, es pot dubtar de moltes coses, però de l’única cosa que no es pot dubtar és de que dubto, és a dir, que penso(cogito) i a l’hora existeixo. L’ànima, com el jo, existeix independentment del cos, no necessiten res per existir, el jo sempre serà el jo.

Comparació del text:

Descartes defensa que l’ànima i el jo, són independents al cos i a qualsevol altra substància extensa. Plató, filòsof antic, defensa el mateix però d’altres maneres, defensa la unió accidental entre ànima i cos, també afirma que l’ànima és eterna, immortal, i els cossos no, per això són independents.

Act 50: Els cossos són tal i com els percebem?

Descartes es planteja aquesta qüestió a l’hora de crear la demostració de l’existència dels cossos. Els cossos existeixen, però no són iguals per a tothom, és molt relatiu. Hi ha molts punts de vista, cada persona percep una cosa diferent de la mateixa cosa. Això no està refutant que els cossos són tal i com els percebem. Jo penso que si, que realment els cossos per a mi són com els veig, sento, oloro... Per a altres persones seran diferents que per a mi, però també els estaran perceben tal i com són. Per a cada persona diferents, cada persona té la seva pròpia realitat en aquest sentit, no podem pretendre fer veure a algú la mateixa cosa tal i com la veu un mateix, és impossible, depèn de molts factors que percebem les coses d’una o una altra manera.

Act 49: Una altra formulació del cogito

Idees principals:

En aquest text es planteja el principi de la filosofia a partir del cogito però introdueix també el concepte del cos, juntament amb el poder que Déu exerceix sobre nosaltres. Es pregunta si es Déu qui posa els pensaments en la ment i afirma que existeix un Déu en

ganyador el qual pot enganyar sobre molts temes però mai pot enganyar a ningú sobre l’existència del jo.

Títol del text:

Déu no és un total enganyador.

Anàlisi del text

Aquest text de Descartes pertany a les Meditacions Metafís

iques, concretament a la segona. En aquesta explica la primera veritat, el principi de la filosofia a partir del cogito. L’autor es planteja si Déu és el que posa a les nostres ments les idees, els dubtes,

pensaments incerts… Creu que no és necessari que ho fagi Déu ja que potser ell és capaç de fer-ho per si mateix. Després relaciona els pensaments amb el cos i es planteja si pot viure sense ell, i això no queda demostrat. El jo sempre es manté, és una ment, encara que

no hi hagi res, sempre està el món. Després explica que hi ha un Déu enganyador, o un geni maligne, el qual és molt poderós i empra la seva capacitat per enganyar-li, però per molt que enganyi, no l’enganyarà respecte l’afirmació de que el jo existeix.

Comparació del text

Aquesta teoria sobre el dualisme ment i cos relacionat amb Déu, la

podem comparar amb algun filòsof medieval com Sant Anselm, Sant Agustí.. Tots aquests defensen que Déu existeix i és el creador de tot, ell posa en nosaltres idees, ens posa el pensament.

Act 48: Distinció entre el somni i la vigília

Idees principals:

En aquest text l’autor parla sobre el dubte mitjançant el mètode cartesià, per mitjà del dubte s’arriba a l’evidència, allò indubtable. Crea exemples de confusions entre els somnis de la realitat, crea dubtes, dubtes sobre el coneixement sensible i sobre la realitat, que fan difícil arribar

a l’evidència.

Títol del text:

Tot és dubtós.

Anàlisi del text:

Aquest text pertany a la primera part de la Meditacions Metafísiques de l’autor modern Descartes. Es pot apreciar el mètode que utilitza Descartes per arribar al coneixement de les coses, és el dubte metòdic. Descartes vol arribar a allò indubtable. Comença descrivint el que sent per mitjà del món sensible, dels sentits. Aquests sentits poden ser enganyosos, podem pensar que són el que no són. Al enganyar-nos un cop, és molt probable que ens tornin a enganyar, per això no ens podem fiar d’ells, hem de dubtar del que ens arriba d’aquest món. Més endavant el filòsof presenta el dubte sobre la realitat, la realitat també és dubtosa. Quan estem dormint, somiem, i al somiar pensem que el que estem sentint és la realitat, per això ens confonen.

Comparació

Per a comparar aquesta teoria podem remuntar-nos a l’època antiga on els empiristes defensaven que per mitjà del món sensible, l’experiència sensible, es podia arribar a la veritat.

Act 47: Les regles del mètode

Idees principals:

El text ens presenta el mètode cartesià pel seu autor, per arribar a la certesa i a la veritat d’allò que es presenta com el que és. El mètode es basa en quatre regles per arribar al seu objectiu, allò indubtable.

Títol del text:

Camí fins l'evidència

Anàlisi del text:

Aquest text pertany al Discurs del Mètode de Descartes, és un pròleg introductiu de tres llibres científics, Diòptrica, Meteors i Geometria. El seu mètode per arribar al coneixement de la veritat, és a dir, distingir alguna cosa incerta, enganyosa, falsa, de la veritat, consisteix en unes regles que s'han de seguir per tal de tenir fiabilitat. En el primer, l'evidència, captem alguna cosa del món sensible però no ens hem de precipitar per donar-la per certa encara que es presenti de forma clara i distinta, hem de fer una anàlisi de les parts on ho dividirem en allò simple i allò complex. En la tercera part es farà mitjançant un mètode ascendent, una síntesi, és a dir, passarem d'allò més senzill a allò més complex.Per últim farem una revisió i enumeració que consistirà en revisar l’anàlisi i la síntesi. Després de totes aquestes parts arribarem a l'objectiu.

Comparació del text:

Aquest mètode es podria comparar amb un mètode que utilitza Plató per arribar a la veritat. Aquest, es divideix en quatre parts, la creença, la conjetura, el pensament discursiu i el pensament intuitiu. En la primera regla de Descartes, també s'utilitza la intuició, en l'evidència.