Act 54: La identitat personal

Idees principals:

Aquest text és una crítica del jo cartesià. Es defineix l’ànima com una successió de percepcions i qualitats diferents, reunides però mancades de simplicitat. També es nega l’existència de la substància perquè no es pot tenir cap idea d’aquesta.

Títol del text:

El jo per mitjà dels sentits.

Anàlisi del text:

Aquest text forma part de l’Abstract de David Hume. L’autor vol criticar la idea de substància que Descartes havia definit prèviament. Hume proposa el jo com un conjunt de percepcions i aquestes percepcions se’n deriven de l’experiència, com tot per a ell. L’ànima és complexa i no té identitat perfecta. Hume defensa que les percepcions que rebem dels sentits les forma la nostra ment però que no hi pertanyen, a diferencia de Descartes. També en parla dels cossos, coneguts per les impressions i que estan formats de percepcions, les quals formen idees. Finalment afirma que només podem conèixer qualitats i percepcions particulars, no substàncies.

Comparació:

Aquesta critica s’hauria de comparar amb el filòsof al qual s’està criticant, en aquest cas és Descartes. Aquest, defensa l’existència del jo, Hume contràriament defensa que només es poden conèixer percepcions. També es pot comparar amb els racionalistes, que defensaven la raó per damunt de totes les coses, el seu coneixement de les coses es basava en la raó, els empiristes com Hume defensaven que per mitjà de l’experiència es pot arribar al coneixement de percepcions.

Tercer trimestre

Aquest és el tercer i últim trimestre d’aquest curs, i alhora l’últim de la nostra vida al col·legi Sant Andreu. Això vol dir que també aquestes seran les últimes entrades d’aquest bloc de filosofia. A poc a poc anem coneixent més i més, tot i que mai serem capaços de conèixer-ho tot.

Act 53:És el nostre món el millor dels mons?

Nosaltres només coneixem un món, en el que vivim, per això aquesta pregunta podria ser difícil de contestar ja que per fer-ho no podríem fer comparacions amb altres mons. El primer que he s’ha de dir és que aquest món no és perfecte, això és com afirmar que hi poden haver mons millors. Potser per les circumstàncies i per la nostra manera de ser és impossible viure de manera millor, però si tots féssim una mica el món milloraria. Si existís un món a part de la Terra en el qual hi hagués vida i fos millor que el nostre, segur que no hi hauria éssers humans, ja que aquests són els culpables de la majoria de coses dolentes que passen, assassinats, destrossen la natura, fan guerres... En conclusió, penso que aquest no és el millor dels mons possibles, sempre es pot millorar i moltes coses es poden evitar.

Idees principals:

En aquest text l’autor expressa la idea que podem entendre clarament una cosa sense una altra encara que siguin diferents i no es sàpiga quina és la seva potència. També es parla de l’existència del jo, un ésser pensant, que està unit a un cos però podria no estar-ho.

Títol del text:

Dualisme separat.

Anàlisi del text:

Aquest text titulat Relació entre ment i cos ,pertany al número sis de les Meditacions Metafísiques del filòsof modern Descartes. L’autor afirma que totes les coses que entén són creades per Déu, per això entenent aquestes coses, que són diferents a les altres, en té prou ja que es troben separades i no importa qui faci la separació. Més endavant Descartes parla sobre el dualisme de l’ànima i l’existència del jo, un ésser pensant i res més pertany a la seva naturalesa. Aquest ésser pensant té uns lligams molt forts amb un cos, però aquest té una idea diferent a la de l’ésser pensant, el cos és no pensant, és una substància extensa, i el jo pot existir sense aquest.

Comparació del text:

Altres filòsofs al llar de la història han exposat les seves teories sobre aquest dualisme entre cos i ànima. Plató, al igual que Descartes, defensa que aquestes dues substàncies diferents es troben separades, l’ànima pot existir sense estar dins del cos. En cavi, Aristòtil defensa que aquestes dues parts es troben juntes.

09 Cos I Ment

View more

Act 51: El jo com a substància pensat i la qüestió de l'ànima

Idees principals:

En aquest text Descartes parla sobre l’ànima i el jo, les quals són substàncies que formen part de la substància pensant, aquesta, no necessita el cos per existir, és a dir, la substància externa. És possible plantejar-se l’existència de tot però no del jo, perquè plantejar i dubtar sobre alguna cosa és només possible quan aquesta cosa existeix.

Títol del text:

Independència del jo i l’ànima.

Anàlisi del text:

Aquest fragment pertany a la quarta part del Discurs del Mètode de Descartes. L’autor comença parlant del jo, fos quina fos en la situació que es trobés el jo, el jo era present, és a dir, existeix. Dubtar vol dir i pensar, i pensar per a Descartes és existir, es pot dubtar de moltes coses, però de l’única cosa que no es pot dubtar és de que dubto, és a dir, que penso(cogito) i a l’hora existeixo. L’ànima, com el jo, existeix independentment del cos, no necessiten res per existir, el jo sempre serà el jo.

Comparació del text:

Descartes defensa que l’ànima i el jo, són independents al cos i a qualsevol altra substància extensa. Plató, filòsof antic, defensa el mateix però d’altres maneres, defensa la unió accidental entre ànima i cos, també afirma que l’ànima és eterna, immortal, i els cossos no, per això són independents.

Act 50: Els cossos són tal i com els percebem?

Descartes es planteja aquesta qüestió a l’hora de crear la demostració de l’existència dels cossos. Els cossos existeixen, però no són iguals per a tothom, és molt relatiu. Hi ha molts punts de vista, cada persona percep una cosa diferent de la mateixa cosa. Això no està refutant que els cossos són tal i com els percebem. Jo penso que si, que realment els cossos per a mi són com els veig, sento, oloro... Per a altres persones seran diferents que per a mi, però també els estaran perceben tal i com són. Per a cada persona diferents, cada persona té la seva pròpia realitat en aquest sentit, no podem pretendre fer veure a algú la mateixa cosa tal i com la veu un mateix, és impossible, depèn de molts factors que percebem les coses d’una o una altra manera.

Act 49: Una altra formulació del cogito

Idees principals:

En aquest text es planteja el principi de la filosofia a partir del cogito però introdueix també el concepte del cos, juntament amb el poder que Déu exerceix sobre nosaltres. Es pregunta si es Déu qui posa els pensaments en la ment i afirma que existeix un Déu en

ganyador el qual pot enganyar sobre molts temes però mai pot enganyar a ningú sobre l’existència del jo.

Títol del text:

Déu no és un total enganyador.

Anàlisi del text

Aquest text de Descartes pertany a les Meditacions Metafís

iques, concretament a la segona. En aquesta explica la primera veritat, el principi de la filosofia a partir del cogito. L’autor es planteja si Déu és el que posa a les nostres ments les idees, els dubtes,

pensaments incerts… Creu que no és necessari que ho fagi Déu ja que potser ell és capaç de fer-ho per si mateix. Després relaciona els pensaments amb el cos i es planteja si pot viure sense ell, i això no queda demostrat. El jo sempre es manté, és una ment, encara que

no hi hagi res, sempre està el món. Després explica que hi ha un Déu enganyador, o un geni maligne, el qual és molt poderós i empra la seva capacitat per enganyar-li, però per molt que enganyi, no l’enganyarà respecte l’afirmació de que el jo existeix.

Comparació del text

Aquesta teoria sobre el dualisme ment i cos relacionat amb Déu, la

podem comparar amb algun filòsof medieval com Sant Anselm, Sant Agustí.. Tots aquests defensen que Déu existeix i és el creador de tot, ell posa en nosaltres idees, ens posa el pensament.