Act 13:Definicions segón trimestre

Raó teórica: s’orienta cap a la contemplació del món, coneixement de la realitat, intenta desxifrar-la, explicar-la i comprendre-la.

Ultimitat: característica de la metafísica, intent d’arribar a les qüestions últimes.

Coneixement: és el resultat de l’activitat de conèixer, és la veritat trovada, captació d’un estat de coses , la relació entre el subjecte i l’objecte.

Creença: quan algú està convençut de que el que pensa és realitat, no pot justificar-ho per què sigui acceptada pels altres.

Interès emancipador: fonamental per alliberar els ésser humans de la dominació i repressió.

Dogmatisme: veritar acceptada sense crítica, manifesta l’actitud ingènua dels que están segurs de conéixer.

Relativisme: entén que reconéixer quelcom com a cert o fals depèn de cada cultura, época o grup social.

Realisme: defineix que la realitat, l’objecte del coneixement, existeix per si mateixa, independentment del subjecte.

Idealisme: la realitat no existeix independentment del subjecte que la coneix.

Noema:L’objecte de la consciencia, acció de la consciència.

Prejudici: judicis previs que hem adquirit per educación, cultura, socialització… Són constitutius del coneixement i que la raó és impura.

Ignorància: estat de la ment en què s’admet el desconeixement sobre un assumpte determinat.

Autoritat: una afirmació s’accepta com a certa perquèprové d’algú a qui es concedeix el crèdit del coneixement que té de la materia.

Evidència sensible: S’ens presenta com a indiscutible, intuïtivament cert, les dades són els sentits.

Veritat com a correspondencia: relació especial d’ajust entre objecte i subjecte, concordança entre el que es diu de quelcom i el que és.

Criteri contextual: virtut del qual res és cert o fals aïlladament. Sinó que cadascun dels nostres coneixements està essencialment referit i connectat amb la resta del sistema del saber en què s’integra.

Consens: acord entre diferents interlocutors en uns temes.

Realitat contingent: quelcom que és actualmente però por deixar de ser i por no haver estat.

Realitat psíquica: designa la realitat dels nostres pensaments.

Realitat virtual: conjunt de percepcions i sensacions generades amb ajuda d’un suport tècnic. De caràcter imaginari.

Món 3(Popper): productes culturals, és la interacció entre el món 1 i 2 (internet).

Act 12 Exercici 7. Pàgina 51

Són reals o semblen reals? En quin sentit són aparença o realitat? Justifica la resposta.

-Triangle equilàter: És real, una realitat necessaria i universal, sempre sera així.

-La mort: És real, a través de l'experiència dels altres que has vist que han mort. Tot i que subjectivament no l'he viscut, l'he sentit.

-Que em toqui la loteria en el sorteig del mes que ve: És possible però no probable, és a dir una possibilitat.

-Lara Croft: És una realitat virtual, ja que sembla real (el videojoc ) però nomès o sembla gràcies a un suport tècnic.

-Napoleó Bona Parte: És una realitat perquè hi ha documentació de l'historia a partir de testimonis escrits.

-Un miratge: És una aparença, una realitat psíquica, una il·lusió óptica.

-Una flor de plàstic: És una realitat física encara que presenta l'aparença d'una flor real.

-El meu aprovat: És una realitat física en el sentit que perceps el bolletí. El nom aprovat significa un seguit d'habilitats i esforços reals sobre un temps.

-La meva alegria per l'aprovat: És una realitat psíquica, aprovar no es pot percebre físicament.

-Els records de l'estiu: És una realitat psíquica, perquè és un record d'alguna experiència que ja has viscut.

-El somni d'aquesta nit: És una realitat psiquica. Segons el món 1 és aparença i del món 2 real.

-Els amics del xat: els amics en si és una realitat contingent, però el fet que et comuniquis amb ells amb ajut d'un suport tècnic( xat), fa que sigui una realitat virtual.

-La meva imatge en un mirall: Com a imatge és real però des del punt de vista del meu jo és una aparença.

-El que sento en veure una pel·lícula: És una realitat psíquica perquè és un sentiment, és abstracte.

-Una pel·lícula: És una realitat virtual, ja que és una virtualització dels fets reals, una sèrie de fotogrames que creen una il·lusió óptica.

Act11 Comentari de text pàgina 43

Biografia de l’autor

Filòsof alemany, considerat com el principal representant de la filosofia de l’existència, en la versió anomenada «existencial», tot i que el mateix Heidegger rebutja, respecte de la seva filosofia, el qualificatiu de filosofia existencialista. Inicia a Friburg la carrera eclesiàstica, que deixa al cap de dos anys i, a partir de 1911, es va matricular en la facultat de ciències, on va seguir els cursos del neokantià H. Rickert i es va doctorar en filosofia, el 1914, amb una tesi sobre La doctrina del judici en el psicologisme, a la que seguí, com a treball d’habilitació per ensenyar, el 1916, La doctrina de les categories i el significat en Duns Escot. Inicià la seva carrera docent com a professor en la facultat de teologia, i durant la Primera Guerra Mundial es va presentar voluntari per anar al front, sent rebutjat per motius de salut. Acabada la guerra (1914-1919), Husserl el requereix com auxiliar seu a Friburg, i allí ensenya fins l’any 1923.

Posteriorment, entre 1923 i 1928, va estar destinat com a professor a Marburg, on va conèixer a Paul Natorp i a Rudolf Bultmann. Finalment, publicada ja el 1927 la seva obra fonamental L’ésser i el temps (Sein und Zeit), i quan ja les seves conferències i classes li havien donat fama de gran pensador, i aquesta mateixa obra ja marcava diferències amb el seu mestre Husserl, el va substituir l’any 1929 en la càtedra de filosofia de Friburg. Aquest mateix any apareixen la lliçó inaugural del seu curs que porta el títol de Què és metafísica? (on es pregunta: «Per què hi ha ens i no més aviat no-res?», i que serà després objecte d’atac per part de Carnap com a exemple de conjunt de pseudoenunciats), De l’essència del fonament (obra en la que formula la distinció ontològica) i Kant i el problema de la metafísica.

El 1933 -simpatitzant amb les idees nacionalsocialistes i afiliat al partit nazi aquell mateix any- és escollit rector de la universitat de Friburg i pronuncia l’anomenat «Discurs rectoral» sobre L’autoafirmació de la universitat alemanya, aplicant a la política alemanya de llavors conceptes del ser i el temps. Dimiteix del càrrec a l’any següent, després de resistir-se a destituir dos professors «no aris» i rebutjar la pràctica d’activitats antisemites a la universitat. No acaba amb això el seu compromís polític i els historiadors li atribueixen, per aquesta mateixa època, l’ambició diversament interpretada de dominar el món intel·lectual universitari alemany: de «guiar al Guia» (den Führer führen), en expressió de Jaspers. Aquestes desastroses circumstàncies marcaran no sols tota la seva vida, sinó que seran també punt de partida d’una discussió posterior (veure cita) sobre les implicacions nacionalsocialistes de la filosofia de Heidegger. Durant aquesta època apareixen, com a obres destacades, Hölderlin i l’essència de la poesia (1937), La doctrina de Plató sobre la veritat (1942), Carta sobre l’humanisme (1943). El 1945, després de la guerra, durant el període de desnazificació, les autoritats franceses d’ocupació li retiren el dret a ensenyar i només és readmès a la universitat, ja com a professor emèrit, el 1951. És l’època que suscita entusiasme entre els futurs existencialistes francesos. Les seves classes i conferències són seguides, fins i tot ara i malgrat tot, amb una expectació enorme; van apareixent per aquesta època Sengles perdudes (1950), La pregunta per la tècnica (1953), Què és això, la filosofia? (1955), Identitat i diferència (1957), El camí cap al llenguatge (1959), i és considerat el filòsof més important d’Europa. El 1966 concedeix una entrevista a «Der Spiegel», a condició que no es publiqués fins després de la seva mort, per intervenir en la polèmica suscitada per la seva adhesió al nazisme.

El 1971 es va retirar a casa seva de Messkirch, dedicat a preparar l’edició completa de les seves obres.

Idees principals

Heiddeger defensa en aquest fragment la seva concepció de la certesa i de la veritat. Segon el filòsof, concordança, veritat i realitat està relacionat. I d’això agafa com a exemple el cas de l’or.

Analisi del text

Aquest fragment pertany a la obra “De la esencia de a verdad”. La teoria del realisme, que és aquella posició de la veritat del sentit comú , diu que el que és cert és real'; és a dir la certesa que tenim respecte l'objecte, subjectivament. Això ho vol reflectar es en l’exemple de l’or fals i l’or real D'aquesta manera no puc arribar a conèixer la realitat perquè només puc arribar a conèixer el meu punt de vista. Vol dir que meva veritat és la meva proposició, ja que aquesta concorda amb la realitat. És més important el llenguatge que la cosa, ja que per que sigui veritat la proposició ha de concordar amb la realitat, d'això anomenem concordança. La cosa no concorda sinó l'enunciat.Aquesta concordança ha de ser doble entre: proposició-cosa, cosa-proposició.

Comparació

Popper explica el coneixement científic a partir del racionalisme critic, és a dir posar a prova els coneixements i que res no pot ser verificat però si falsat. ls empiristes del Cercle de Viena consideren que mitjançant la inducció podem arribar a la probabilitat certa de la ciència, Karl Popper i altres filòsofs consideren que no arribem a la veritat sinó al que no és veritat Es pot confirmar que allò no és científic i que a més no té sentit (inductivisme) Popper diu que un enunciat si no es pot falsar vol dir que no és un enunciat científic.. La teoria de Popper està estretament relacionat amb el mètode empirista.

Títol del text

L’or, concordança realitat i veritat.